Sant Sadurní i les celebracions festives del cristianisme

225px-saturninus_vignay

El culte a Sant Sadurní

Als segles IV i V se situa el naixement del culte a Sant Sadurní,a partir de la iniciativa de tres bisbes de Tolosa de Llenguadoc el culte s’estengué per tota la Gàl•lia i als límits del reialme visigòtic.
La història de Sant Sadurní, bisbe de Tolosa, explica que lligat per una corda al coll d’un brau, el sant fou arrossegat fins a morir a mans d’uns sacerdots pagans.
Sant Sadurní és també conegut per Sant Serni al Pirineu, les llegendes diuen que va ser el primer evangelitzador de Catalunya. Durant l’edat mitjana es van dedicar moltes esglésies sota el seu patronatge.
“Durant els segles XVII i XVIII el culte a Sant Sadurní com a patró i protector de la vila de La Roca romangué intacte. La pesta que assolà la regió entre 1588 i 1592 engrandí la necessitat de recórrer al seu auspici, amargament reclamat al llarg del Sis-cents com a resposta a les noves desgràcies que sobrevingueren: La guerra amb França, l’allotjament de tropes de soldats castellans i francesos i la Guerra dels Segadors i, sobretot, un nou brot de pesta que colpejà la població a les acaballes del conflicte armat115. Malgrat que encara hi han bocins116que testimonien l’esplendor devocional de temps pretèrits, el cert és que a partir del segle XIX el culte a Sant Sadurní, llargament associat al nom de La Roca, començà a experimentar un greu declivi.”

mummers
La transformació dels ritus pagans

Tot i que és a l’alta edat mitjana que s’estableix l’estructura del ritual de la consagració, els seus orígens els hem d’anar a trobar molt més enrere en el temps. Als primers temps del cristianisme, en el context del que es coneix com a pau constantiniana, la dedicació de les basíliques (edificis clàssics de reunió, posteriorment dedicats al culte) representava una festa que reunia al “poble de Déu” que ja no s’havia d’amagar de la persecució.
Aquest marc festiu concernia al clero però també involucrava a tota la comunitat en un acte que, un cop més, bevia dels ritus pagans: ja abans del cristianisme es dedicaven altars, temples o teatres amb oracions, processons, aspersions d’aigua “sagrada” i, fins i tot, sacrificis.
El simbolisme de la consagració cristiana s’extreu bàsicament de l’Antic Testament. I si les fonts ens parlen que cap al segle IV la dedicació d’una església es feia únicament mitjançant la celebració de l’eucaristia dirigida pels bisbes del lloc, amb el temps el ritual es va fer més complex i simbòlic: trasllat i col•locació de relíquies, consagració de l’altar i del temple i eucaristia final. ( Romànic obert)

dagobert_re2525c32525a7oit_le_royaume_franc

L’Edifici destinat a culte diví

Construïda, decorada amb escultura, pintura -per dins i per fora- i instal•lat el mobiliari litúrgic. L’església està gairebé llesta. Però encara falta un pas final perquè sigui plenament operativa: la consagració.
A mode de gran festa litúrgica, el ritual més o menys llarg o complex de la consagració té com a objectiu destinar l’edifici al culte diví i prohibeix expressament utilitzar-lo per a qüestions profanes.
El bisbe és l’encarregat d’aquest important ritual que, en essència, no s’ha modificat des dels segles IX-X. Va ser llavors que es van sintetitzar elements de les diferents tradicions litúrgiques (romana, hispànica i gala, principalment) i es van fixar les bases per convertir el temple en un lloc sagrat.
Les catedrals i les parròquies principals sempre han de ser consagrades, mentre que pels temples més modestos és suficient la benedicció (Romànic Obert)

gentile_da_fabriano_002

La celebració o festa cristiana
“La festa cristiana –diuen Joan Prat i Jesús Contreras- sempre va relacionada a un esdeveniment diví que hom intenta de commemorar, rememorar i reviure. La festa es converteix, així, en una celebració transcendent que dramatitza fets històrics-mítics, en un intent de reviure’ls mitjançant la participació mística dels fidels ”. En aquest sentit, segons Salvador Palomar “en la societat tradicional –en aquest cas en el marc del catolicisme-, les manifestacions religioses col•lectives (processons, rogatives, etc.) tenien com a objectiu implorar l’ajut diví davant de situacions de perill o de desgràcia que afectaven la comunitat, en la mesura que eren percebudes, en bona part, com a conseqüència de la voluntat divina. I, alhora, tenien una funció de cohesió social i de reforçament de l’ordre establert en moments d’excepcionalitat catastròfica que podien afavorir la transgressió i la destrucció d’aquest ordre ” http://reliquiari.blogspot.com