Les comunitats de donats i els monestirs

  • Les comunitats de deodats i deodates

Van ser opcions de vida monàstica de caràcter espontani, sense filiacions a corrents determinades, orde ni cap organisme superior (a banda de l’episcopal), que sorgí als segles XIII i XIV,  i que va desapareixent durant el  S XV

Els donats o deodats s’establien sobretot en capelles o ermites més o menys aïllades, però també n’hi havia que formaven part d’altres monestirs, en parròquies i hospitals.

Existien  comunitats de donats amb una estructura i nombre de membres comparable a un petit monestir o priorat d’un orde monàstic regular (habitualment el nombre de donats estava limitat a cinc membres), altres eren més simples i fins i tot en molts casos es troben donats individuals, que podem relacionar amb els ermitans.

La majoria eren comunitats femenines, tot  i que n’hi havia de masculines i també de dobles o mixtes. Els donats o donades tenien la consideració d’eclesiàstic i estaven sotmesos a les normes i lleis específiques d’aquest estament.

Estaven subjectes a l’autoritat episcopal, sovint delegada al rector de la parròquia on pertanyia, que havia d’autoritzar l’establiment d’una nova comunitat i vetllar pel compliment de la regla, donava el vist-i-plau de l’elecció de prior o majoral i també podia exercir la supervisió administrativa. Habitualment els donats aportaven un dot en el moment de l’ingrés i feien vot d’obediència i castedat, però en alguns casos podien mantenir béns propis, pel que no s’obligaven sempre amb l’habitual vot de pobresa. D’altra banda els era reconegut el dret d’estabilitat, que els garantia la residència permanent a la casa on havien ingressat.

mapa-comunitats-deodatess

http://www.monestirs.cat/monst/donats.htm

 

  • Els ordes religiosos i la creació dels monestirs

D’eremites i comunitats

En origen, un monestir era la cel·la d’un sol monjo, un ermità apartat del món material i dedicat en cos i ànima a l’oració. La vida en comunitat va ser “idea” de Sant Pacomi que va instaurar el monacat cenobític organitzat a partir d’abadies o priorats depenent del nombre de monjos que tenia la comunitat.

Aquestes comunitats variaven molt en grandària i funcions. El monacat va ser una de les fórmules que va permetre el gran creixement de l’Església medieval.

Per formar part de la vida monàstica s’havien de complir determinats vots, entre els quals hi havia sempre el de castedat, pobresa i obediència.  Un dels motius històrics per l’aparició dels ordes religiosos medievals va ser la reacció contra l’enriquiment excessiu de l’església, que vulnerava totalment el vot de pobresa fet pels servidors de Déu a la terra.

La gran majoria de monestirs medievals pertanyien a la regla de Sant Benet.  Va ser la seva obra Regula Monachorum la que es va convertir en un referent per a tots els ordes monàstics.

Aquesta obra defineix per primer cop les normes de la vida en comú. La seva filosofia es resumeix amb la màxima “ora et labora”, és a dir, resa i treballa

L’orde benedictí es va expandir per tota l’Europa occidental

Mendicants, predicadors eremites i soldats de Déu

L’hegemonia de l’orde benedictí va anar en declivi durant la baixa edat mitjana, quan van aparèixer altres congregacions amb els seus propis vots i normes.

Els ordes podien ser monàstics (vivien aïllats en un monestir), mendicants (feien vot de pobresa i es dedicaven a l’apostolat i l’assistència dels més pobres), canonges o clergues regulars (pertanyents a una canonja o al capítol d’una catedral) o militars (protagonistes de les Croades). Els més destacats van ser: – Cistercencs, Franciscans, Dominics i Cartoixans

http://www.romanicobert.cat