Els castells termenats, els agents dels comtes, la noblesa medieval

  • Els Castells termenats

    feu_03

Durant l’any  900 i fins al 1100 S’anà creant una trama de d’esglésies parroquials que cobria el país que es repoblava i en part cristianitzava paral·lelament a l’organització civil,  les esglésies i els  castells seguien els passos de la població repobladora. Els termes dels castells acostumaven a ser molt amplis i incloïen més d’una parròquia. Tant la rompuda de terres com l’edificació eren obra de les famílies pageses que s’establien en el lloc, però en molts casos no pot menysprear-se l’ajuda que aportaven el bisbe i del comte. La iniciativa de construcció de castells i torres de defensa degué estar en mans dels comtes , en alguns cassos possiblement confiaren la tasca al propietari més important de l’indret, aquell que els documents anomenen Baró il·lustre.

planol-terres-del-castell-de-bell-lloc-sxix

Plànol de les terres de la hisenda del castell de Bell-lloc (s. XIX). CAT/ ANC 1-755, Fons Llinatge Mercader. (Foto: J. Fernández

 

  • Els agents dels comtes, vescomtes i veguers. La noblesa medieval

noblesa-feudal

El tret distintiu d’aquesta noblesa era que amb les famílies comtals i vescomtals formava l’estament governant . En general els nobles, feta l’excepció  de comtes i vescomtes, eren veguers, es a dir representants de l’autoritat a l’àrea dels castells en els quals exercien funcions administratives , militars i judicials per delegació del comte a qui es vinculaven mitjançant un jurament de fidelitat . La condició nobiliària comportava doncs, l’exercici d’una funció pública i la percepció dels beneficis que en corresponien (feu i rendes públiques). Els nobles eren combatents per excel·lència i els seus gustos i costums s’orientaven vers la guerra, d’aquí ve que cavalleries, arreus i armes fossin els seus béns més preuats. En la batalla el noble excel·lia per la perfecció del seu equip militar, superior al dels combatent no nobles. La capacitat militar ofensiva i defensiva d’aquesta gent no era gens menyspreable.

La noblesa del s IX que practicava l’endogàmia procedia en gran part de la fusió de  llinatges muntanyencs amb dirigents gots establerts a les comarques subpirinenques als s V i VI i refugiats a la serralada  al s VIII, amb l’entrada dels sarraïns. Seguint la marxa dels pagesos aprisiadors , haurien deixat la muntanya als s VII IX X per establir-se en terres més baixes, on , servint al comptes aixecaren castells per a defensar i governar el país  i allí es bastiren nous patrimonis, així es bastiren les bases de la futura “esplendor” de la noblesa catalana

cavallers-feudals-a-catalunya

Els comtes disposaven d’uns lloctinents que els substituïen en les absències i els representaven en afers importants: els vescomtes. Els ingressos que els comtes i els seus agents percebien procedien de l’administració dels béns i els drets públics. Eren béns públics els dominis fiscals (terres, vinyes, prats, masos, molins) amb els seus conreadors, heretats del Baix Imperi Romà i conservats i explotats per la monarquia Visigoda.

Aquest sistema d’explotació de béns i drets públics era una forma de drenar recursos col·lectius en profit d’una minoria privilegiada. Constituïa, per tant, una modalitat d’explotació del treball que creava o consolidava la posició dels poderosos, grans propietaris d’aquesta terra, i dels que hi arribaven per ocupar-hi llocs de comandament.  Les funcions i fidelitats, amb els serveis que en derivaven, tendien a fer-se hereditàries, i amb elles també hi tendien les atribucions de béns i drets públics. S’estava produint, doncs, una confusió, de fet, entre la cosa pública (béns i drets públics) i la privada (patrimonis familiars).

vidaagricola

 

Els vescomtes i  veguers utilitzaren i s’apropiaren dels bens públics dels que gaudien per la seva funció d’agents públics com a béns propis, això vol dir  béns fiscals, terres del fisc, , fortaleses, puigs, roques, terres verges, i  de les rendes públiques que s’accelera a la dècada del 1020 al 30, vengueren i compraren castells, n’edificaren sense permís del comte i concediren cartes d’establiment per iniciativa pròpia. Hi havia nobles que es venien les càrregues públiques, els censos, que en feien donació a l’església, altres que s’apropiaven de la via pública per cobrar tributs… Els veguers imposaven la successió de pares a fills d’aquests béns usurpats Els feus tradicionals que representaven el fonament material del poder de comandament del castell perderen tota la funció d’origen , quedaren desmembrats. Així el concepte de feu varià el seu significat i passa a designar qualsevol bé lliurat per un home a un altre a canvi d’obligacions i de serveis, de naturalesa diversa preferentment militar. Al 1050 Catalunya s’havia omplert de feus privats fenomen que mostra el capgirament de les estructures polítiques i socioeconòmiques.

Textos,  Josep M. Salrach, El procés de feudalització. Història de Catalunya, dirigida per Pierre Vilar vol  II