El Molí

 

 

Els Molins de vent i el d’aigua són d’origen persa, aparegueren a Europa a finals del sIX, segurament construïts pels pagesos. Entre els S. XI i XII nobles i eclesiàstics van construir gran quantitat de molins més complexos i costosos, monopolitzant l’activitat concedien l’explotació del molí a canvi d’un cens anual.

Tot i que l’edifici que veiem actualment és del s XVII, manté l’estructura del molí medieval i també gran part del mecanisme per fer-lo funcionar

Fins el segle XVI  el Molí de la Roca va pertànyer als senyors del castell, aleshores la  família Torrelles,  el 1645 passava a mans de la Universitat de les Parròquies de la Roca, Vilanova, Santa Agnès, Òrrius, Valldoriolf, al cap de 4 anys, el 1649 mitjançant un establiment s’atorgà a Nicolau Company, pagès de la Roca, amb el temps, donats els drets adquirits, la propietat passà a ser seva i transmesa als seus descendents que el vengueren el 1728, anà canviant de propietaris i arrendataris,  fins l’any 1924, que  fou venut a Esteve Musachs i Puigdefàbregas, el darrer  moliner de la Roca.

L’aigua un bé preuat i font de conflictes: Abans del s X a les comunitats agrícoles ja existia una xarxa de recs i canalitzacions. L’aigua era un bé comú a partir d’un costum romà, al s XII el comte com a delegat reial n’era el posseïdor. Tot i així el poder del comte era limitat, la legislació carolíngia anteriorment ja havien dotat de molta independència a les viles pel seu ús. Ja al 844 la legislació carolíngia concedí als habitants del Vallès, com a terra franca, el dret ha disposar lliurement de béns propis, prats, boscos i aigua. Tot això canvià però en el període més àlgid del feudalisme, on es monopolitzarà el dret de l’aigua entre el senyor i el comte, concedint permisos d’ús  a la pagesia mitjançant contractes emfitèutics o pagament dels drets.

El Moli de la Roca, com molts d’altres, seguí molent gra molts segles desprès.