Cultura , intel•lectuals i escola a Catalunya durant la República i la guerra civil

La política cultural de la Generalitat de Catalunya es va assentar en els suports ideològics de democratització, laïcitat i catalanització. Fins al mes d’octubre de 1934 predominà en la gestió cultural el tret dela catalanització, i, a partir de febrer de 1936 i durant la guerra civil foren la democratització i la laïcització de la cultura els primers objectius del Govern de la Generalitat de Catalunya. Serà durant la gerra civil que els tres suports ideològics de la política cultural del Govern de Catalunya assoliran la seva màxima expressió. El català esdevé la llengua oficial de l’Administració i dels mitjans de comunicació

escola-del-bosc-republica-escoles-a-laire-lliure

L’escola i la llengua
La Conselleria de Cultura va poder aplicar un decret de que reconeixia l’obligatorietat de l’ensenyament en català. El Comitè de la llengua, creat per la Conselleria de Cultura, el 4 de maig de 1931, tenia com a funcions: organitzar cursos de català per correspondència per a mestres i funcionaris, revisar pedagògicament i lexicogràfica les llibres de text, i crear cursos de català a les barriades obreres i d’immigrants. Ben aviat començaren la reorganització cultural i la catalanització de l‘ensenyament. L’Escola Normal de la Generalitat hauria d’esdevenir el nucli bàsic de formació dels futurs mestres de Catalunya.
Durant el Govern d’Autonomia de Catalunya; l’ensenyament primari esdevé obligatori, gratuït i en català, i la formació de mestres segueix els nous corrents de renovació pedagògica
La normativització de la llengua ja és un fet amb l’obra de Pompeu Fabra, i l’ Institut d’Estudis Catalans promou la recerca científica i la normalització lingüística.

estances-carles-riba
Els escriptors i la literatura
Després del Noucentisme apareixen nous corrents: l’Avantguardisme, el postsimbolisme i la novel•la psicològica. Els autors representatius d’aquests corrents són nascuts a finals del s. XIX i que comencen a escriure entre els anys 20 i els 30.
A aquests autors que veuran truncada la seua carrera a causa de la Guerra Civil i la posterior dictadura se’ls coneix amb el nom de generació sacrificada.

En el panorama literari català la novel•la havia estat rebutjada pels escriptors noucentistes que veien en aquest gènere un producte comercial d’entreteniment burgès que no s’adeia amb les seves aspiracions de perfecció literària. A partir de 1917, però, es fa palesa la necessitat de la novel•la en un cultura que pretén ser normal. Així doncs, s’inicia una polèmica que, a través de la premsa, aprofundeix en el paper que desenvolupa el gènere novel•lesc en la societat i la cultura. Josep M. de Sagarra publica, l’anys 1925, un article decisiu, com a rèplica a un altre de Carles Riba. La defensa de la novel•la per part de Sagarra obre un període de recuperació de la narrativa catalana.

Dels novel•listes de la generació dels anys 30, destaquen Joan Puig i Ferreter, Carles Soldevila, Miquel Llor, i Josep M. de Sagarra. Joan Puig i Ferreter (1882-1956)
A la dècada dels anys 30, el teatre que triomfava als escenaris catalans era la comèdia burgesa, representada sobretot per Carles Soldevila. També tenia molt d’èxit el teatre d’entreteniment que es feia al Paral•lel de Barcelona. Però, juntament amb aquest teatre comercial, se’n cultivà un altre de caràcter innovador, que criticava la moral burgesa o defensava ideals revolucionaris. El dramaturg més important és Josep Maria de Sagarra

La veu de catalunya portades 18 de juliol 1936.jpg

Diaris i revistes
Les publicacions de diaris i revistes en català van augmentar considerablement: hi havia des de la revista culta especialitzada com la Revista de Catalunya, que va ser dirigida durant la República, entre d’altres, per JV. Foix, i els Quaderns de Poesia (1935), que van donar a conèixer a Catalunya la millor lírica contemporània europea, alhora que servien de plataforma a poetes catalans com Foix, Tomàs Garcés, Joan teixidor, Marià Manent i Carles Riba, i castellans com Pedro Salinas, Manuel Altolaguirre i Federico García Lorca –fins les revistes portaveus de diferents entitats.

Pel que fa als diaris, al costat dels quatre ja existents que eren La Veu de Catalunya, òrgan de la Lliga, La Publicitat, d’Acció Catalana, El Matí, catòlic independent i La Nau de Rovira i Virgili , n’apareguen de nous: La Humanitat (1931-1939), dirigit per Lluís Companys i portaveu oficial d’Esquerra Republicana; L’Opinió (1931-1934), també addicte a l’Esquerra; La rambla (1936-1939) que, a partir de 1937 va ser controlat pel PSUC, que posseïa un altre diari, Treball (1936-1939); i L’Hora, portaveu del Bloc Obrer i Camperol durant els primers anys de la República, transformat el 1936 en òrgan d’opinió del POUM, on es van donar a conèixer importants intel•lectuals de formació marxista com Andreu Nin i Joaquim Maurin. Fora de Barcelona es catalanitzaren molts diaris castellans ja existents.
Durant la guerra civil, els òrgans de la Generalitat de Catalunya havien assumit fins i tot les tasques editorials a través del Comissariat de Propaganda i el Departament de Cultura, creats el 1936 i el 1937 respectivament. Aquest, amb un vessant més culturalista, científic i àdhuc elitista, seria s’incautaria de la Fundació Bernat Metge i crearia el Servei de Cultura al Front, amb biblioteques, publicacions: Poesia de Guerra, Presència de Catalunya i revistes com ara Amic, dirigida als soldats catalans.

El Comissariat de Propaganda, dirigit per Jaume Miravitlles, s’encarregava de fer propaganda a l’estranger, i de mantenir la moral de la rereguarda a base d’edicions de llibres, auques, fulls amb poemes, discos, emissions radiades, cinema.
unitats-de-xoc-pere-calders-portada

Intel•lectuals i gent de la cultura
L’esclat de la Guerra Civil va radicalitzar les posicions ideològiques de molts intel•lectuals i artistes espanyols, els quals van contribuir a mobilitzar esforços i a commoure consciències amb les seves obres. Així, el conflicte va trasbalsar profundament el món de la cultura, l’educació i la intel•intel·lectualitat, i molts dels seus integrants van esdevenir representants de la propaganda ideològica d’un o altre dels bàndols. De la mateixa manera, en l’àmbit internacional, la Guerra d’Espanya va esdevenir una causa cèlebre per a una intel•intel·lectualitat que veia reflectit en el conflicte l’enfrontament democràcia-feixisme que planava com un fantasma sobre Europa.
A Catalunya, la intel•intel·lectualitat que defensava la legalitat republicana hi sumava la de la Generalitat i l’Estatut d’Autonomia així com el dret a continuar escrivint i parlant en la llengua pròpia del país. D’aquesta manera, els vells i els nous valors de la cultura catalana, que tant s’havia desenvolupat en els anys de vigència del règim autonòmic, van viure la guerra íntimament compromesos amb les tasques polítiques i socials plantejades arran de l’esclat de la confrontació bèl•lica i la situació revolucionària que es vivia en el territori català.
El món de la cultura, tant catalana com espanyola, va bolcar-se en la participació en iniciatives per promoure l’alfabetització i la lectura, divulgar el teatre i el cinema, etc. Els seus objectius principals eren donar el suport propagandístic necessari al bàndol republicà, tant a l’interior com a l’estranger, així com col•laborar en la reestructuració de la cultura perquè arribés a al major nombre possible de ciutadans. Possiblement, la guerra va possibilitar que la cultura avancés a Catalunya com en pocs altres moments de la història.
Però també un petit nombre d’intel•lectuals va posar-se al costat dels insurrectes que, des del principi del conflicte, van mostrar una concepció cultural monolítica, fanàtica i reaccionària, basada en l’exaltació de la pàtria, de la tradició i del catolicisme més tronat. Igualment, una part de la intel•intel·lectualitat relacionada amb la Generació del 27 es va identificar amb el bàndol de Franco, en especial amb la Falange Espanyola juvenil i revolucionària, que va ser l’única que va proporcionar a aquest bàndol una imatge aparent de modernitat vinculada al feixisme.
Revista Sapiens